Sortir al camp

Sortir al camp és una molt bona manera per esbargir-se i gaudir del cavall. Però sense adonar-nos

també pot arribar a ser un malson, tant pel cavall com per nosaltres.

 Com una sortida al camp es pot acabar convertint en una mala experiència? Tot ve progressivament, el cavall pren petites iniciatives i nosaltres no el corregim, fins que aquestes es tornen més descarades i llavors correm-hi tots a queixar-nos de que el cavall es porta malament, que és un mal educat, etc...

 Quins són aquests problemes? El cavall arrenca a córrer quan arriba en uns llocs concrets i no el podem parar, retrota al tornar cap a casa(carència de quadra), quan estem en un encreuament de camins el cavall vol agafar el camí més curt a casa, quan sortim amb colla retrota, s’altera quan va al darrera i sempre va més bé quan va al davant, no està quiet quan anem a muntar, entre altres.

 Un incís: tots els problemes relacionats en forts moviments de cap, reaccions violentes sobtades o quan anem a demanar galop, no en parlo en aquest escrit perquè poden estar relacionats amb problemes físics del cavall o que aquest té excés d’energia, d’això ja en parlarem en un altre moment. Tampoc parlaré de problemes de postura del genet, que moltes vegades no ajuden a que el cavall es pugui portar bé. El tema de les pors del cavall al passar per uns llocs concrets tampoc en parlarem aquí, sinó que el tractem en el tema de l’ensenyança de cavalls joves.

 Com podem evitar aquests problemes? Corregint la més petita iniciativa del cavall com més aviat millor, ja que sempre serà una correcció més suau i sense repercussions que no pas si ho deixem passar. Si hem de corregir quan la mala conducta ja ha estat ben adquirida, llavors si que necessitarem ser molt més decidits i ferms en la correcció i possiblement quan ja estigui mig solucionat, el cavall ho tornarà a intentar de tant en tant.

 Quines poden ser les solucions? Quan fem una excursió, moltes vegades hi ha aquella pujada on no hi ha excessives pedres, la pendent és la ideal per poder córrer sense que el cavall es cansi excessivament, sense revolts que no ens permetin veure si ve algú per davant, vaja, la galopada perfecte per desfogar-se d’un dia de treball. Si sempre demanem galop en aquell punt, arribarà un dia que el cavall s’adelantarà a la nostre petició i pensarem, que bé! Té ganes de córrer! I apa som-hi. Al cap de pocs dies aquest cavall ja no el podrem parar. Encara que tinguem ganes de galopar, si  el cavall s’avança i nosaltres no l’hi hem demanat res, hem de corregir-lo i no deixar que prengui aquesta decisió.

 Un cop hem arribat a dalt de la pujada, si el cavall no s’ha comportat de manera tranquil·la, el què aconsello és tornar endarrere i altre cop fer

la pujada, fins que el cavall vegi que ha d’anar al pas fins dalt de tot.

 En els encreuaments fer exactament el mateix, no deixar que el cavall decideixi i com més aviat es corregeixi millor, ja que potser a la primeria el cavall farà simplement un petit gest, però aquest pot acabar sent un gir fort i brusc quan menys ens ho esperem.

 Si alguna vegada el cavall es desboca, tenim diferents opcions: una d’elles és buscar una paret o marge amb pendent amunt i encarar-lo per aturar-lo (mai en pendent avall, llavors pot ser molt perillós) o entrar en un camp i començar a fer cercles cada vegada més petits, però de forma progressiva. I sobretot controlar la posició!!!!

 Una altre comentari que molt sovint sentim, és el de: el meu cavall sempre té ganes de córrer i mai vol parar, és una màquina. De màquina no en té res.

 M’explico, quan un cavall ha de fugir d’una amenaça, el què farà és arrencar a galopar i no pararà fins que l’amenaça hagi desaparegut. Si  l’amenaça som nosaltres, el cavall sempre tindrà ganes de “córrer” o més ben dit fugir. Si a més a més, afegim que nosaltres el fem galopar, li estem incrementant aquesta conducta de fugida i donant-li la certesa que fa ben fet.

 Al final acabarem amb un cavall histèric que només pensa en escapar galopant. Aquest cavall no s’ho passa gens bé al camp. Ens ho passem bé nosaltres quan fem una activitat i anem constantment amb la por al cos? Què volem? Doncs, arribar a casa i que s’acabi l’activitat. El cavall també, això és la carència de quadra. Torno a repetir, del tema posició en aquest escrit no en parlem, però també cal tenir en compte que és la causa de molts dels problemes.

 I si posem un ferro més fort? Això no és una solució definitiva, simplement és com un pagat, a la llarga el cavall s’escaparà igual. Mai aconseguirem una bona conducta per la força, Un cavall pesa aproximadament 500 Kg i una persona adulta pot estar entre 60 o 90Kg. Podem fer que ens tingui por, però no solucionarem el problema, ja que en el moment que el cavall no pugui aguantar més la tensió que li suposa tot plegat, no podrem amb ell. L’hem d’educar de mica en mica i no deixar que prengui decisions que a nosaltres no es convinguin i en el moment que fa una cosa positiva sempre premiar amb una bona carícia.

 Al cavall l’hem d’ensenyar que pot anar al davant d’un grup de cavalls o al darrera. Sempre començarem amb un grup reduït de cavalls, un o dos, i que es mantinguin ordenats. El nombre de cavalls ja l’augmentarem més endavant. El què passa és que de vegades, el mateix genet és qui vol anar davant de tot i no l’últim ( això de: tonto l’últim). Si us plau respectar als altres genets i cavalls!!!!! Tampoc val això de posar-se al darrera de tots i arrencar a galopar avançant els altres cavalls. Això produeix un gran descontrol tant pels cavalls com pels genets, i pot semblar divertit però pel cavall no ho és, ja que per ell és incitar-lo a la fugida com si hi hagués alguna cosa que el pot atacar. A més a més, si un genet cau com a conseqüència, tampoc li trobarà la gràcia. Respectem els instints naturals dels cavalls i sobretot als altres genets.

 Tot sovint, el cavall es posa més nerviós quan surt en grup, però és pel descontrol que hi ha: gent que no sap mantenir les distàncies, posar-se a galopar sense avisar, avançar els altres genets.  Aquests nervis els cavalls ho acusen i van retrotats, de costat, etc..

 Conseqüència: el cavall no troba gens divertit sortir al camp i només desitja arribar a la quadra i que el deixin tranquil. I aquí tenim la carència de quadra una altre vegada.

 El tema canvia quan es tracta de sortir amb els cavalls d’una hípica i amb un guia, llavors hem de seguir al peu de la lletra les instruccions del guia.

 Però quan tots són particulars amb els seus cavalls i ningú fa de guia, llavors la cosa es complica. Sempre podem trobar aquell que es pensa que com que el cavall és seu, pot fer el què vol i anar com vol o com pot. Bé, això és així, sempre que es respecti la seguritat del propi cavall i dels altres genets.

 Poso un exemple: s’ha fet una parada per esmorzar i els genets estan muntant els cavalls per continuar la ruta, uns quants ja estan muntats i un parell d’ells en canvi d’estar-se quiets i calmats amb els cavalls, comencen a donar voltes amunt i avall. Com a conseqüència els cavalls dels que encara no estan muntats, es comencen a posar una mica més neguitosos i els genets tenen problemes per pujar-hi. Llavors o hem d’anar més ràpids a muntar i ser dels primers o que algun company es posi davant del cavall perquè aquest noti que no es queda sol, o muntar al vol i com puguem amb el risc que representa això i la mala educació que li donem al cavall.

 Conclusió: no és gaire difícil ser considerats i mantenir els cavalls quiets per respecte als que encara no estan muntats i evitar possibles problemes.

 Amb els meus alumnes sempre els hi comento que quan sortim hem de portar els cavalls al pas durant uns minuts, i mai no sortir de les quadres i a galopar, això és perjudicial pel físic del cavall. Així mateix, quan agafem el camí de tornada, igual, anar al pas calmadament una bona estona abans d’arribar a casa.

Amb cavalls que retroten, hauríem d’intentar que s’ho passin bé durant la sortida, vigilar que no tinguin cap problema físic (d’això també en parlaré en un altre moment) de tant en tant deixar-los que pasturin l’herba fresca que podem trobar pel camí, això si, sempre hem de ser nosaltres que els portem cap a l’herba, no ells anar-hi d’una estrebada.

Anar moltes estones al pas, fa que vegin que no tot és galopar ni trotar i que anar al pas amb el coll estirat és molt gratificant, ja que així no es cansen i veuen que no tenen de fugir de res (en aquests casos el treballarem bé a la pista, que no tingui cap tipus d’excés d’energia, però això ja en parlarem més endavant). Si ens pot acompanyar algú amb un cavall molt tranquil millor, sempre i quan nosaltres puguem escollir el ritme

 Si tenim un cavall educat, fort i preparat, és molt gratificant i molt divertit poder galopar llarg i fer llargues trotades, sol o amb companyia. I si el cavall està perfectament bé i no té cap problema a l’hora de sortir al camp i nosaltres el sabem corregir correctament no tindrà ni carència de quadra, ni fugides, encara que el fem galopar i trotar en diferents llocs de la ruta.

 Per poc que vigilem els petits detalls les excursions poden ser una passada.